Gegantines illes de brossa


Qui més qui menys es fa cada vespre el sopar. Qui més qui menys es compra ell mateix els respalls de dents i els pots de sabó. Qui més qui menys acumula desenes de bosses de supermercat dins d’una altra bossa de supermercat. I a l’hora d’anar a dormir les escombreries són plenes d’embalums, ampolles i d’altres plàstics que hauran desaparegut quan ens llevem al matí. La màgia de la societat. La degradació espontània. Els minairons fent la feina que els pertoca.
Doncs resulta que no, l’altre dia hi vaig caure, que els residus que generem no desapareixen sinó que canvien de posició. Es mouen cap a algun lloc on no els poguem veure, perque no ens facin nosa ni replantejar-nos massa els hàbits de consum. A partir d’aquí és només l’esperit curiós i científic que et permet adonar-te de la poca sostenibilitat ecològica que comporta aquesta generació exagerada de deixalles.

Quan no reciclem, en el millor cas de tots els possibles, els plàstics residuals arribaran a dipositar-se durant centenars d’anys en algun abocador ben lluny de les mirades humanes. O potser seran els camps, boscos i muntanyes els encarregats d’allotjar durant tot aquest temps la brossa que algú es va oblidar. En el pitjor dels casos, aquestes deixalles perdudes acabaran a les clavegueres, a les vores del riu, a les platges o als pantans. I serà per un principi físic tan senzill com el del corrent de l’aigua que tots aquests plàstics acabaran abocats de qualsevol manera als mars i oceans. 

Els girs ocèanics són corrents marins rotatius causats per l’efecte dels vents que han anat acumulant grans illes de residus en múltiples zones del planeta. Aquests girs es caracteritzen per tenir concentracions extraordinàriament elevades de plàstics suspesos, originant grans catastrofes ecològiques per les espècies marines que hi conviuen.
Tal i com es pot desprendre de l’estudi realitzat al mar Mediterrani per Cozar et al.(1), extrapolable a la resta de mars i oceans, els fragments de plàstic d’1 milímetre són els que es troben amb major freqüència. Aquestes restes provinents de trencaments parcials de peces de major mida són altament contaminants i perilloses per les espècies animals que les poden ingerir.

Tipus i mida del plàstic que acull el mar Mediterrani (1)


Els riscs i amenaces són, com podeu imaginar, immensos. Aquí us deixo amb algunes xifres sorprenents, que fan venir esgarrifances:

  • Només recuperem el 5% del plàstic que utilitzem.
  • 270.000 tones de residus suren actualment per tots els mars i oceans (per fer-nos una idea gràfica: quatre vegades la distància de la Terra a la Lluna en ampolles d’un litre encadenades).
  • Concentracions de fins a 2 kg de plàstic per metre quadrat de mar Mediterrani, oceà Índic i oceà Atlàntic.
  • Troballa de partícules de plàstic als estòmacs de peixos, ocells marins, tortugues, balenes i, fins i tot, en musclos i ostres.

Imatge d’un video de 5gyres.org il·lustrant la problemàtica

Hem de partir de la premisa que el problema rau en els hàbits de consum. Generem més resid
us dels que són estrictament necessaris, dels quals podríem reduir moltíssim l’impacte ecològic amb una millor educació, conscienciació i cooperativisme
Però també és cert que de cada repte social en neix una oportunitat d’expansió de la biotecnologia. L’amenaça d’acumulació creixent de plàstic als mars i oceans han de posar en alerta totes les indústries i fer-les apostar decididament per la investigació i utilització dels bioplàstics. No només es desmarquen de l’ús del petroli com a principal font de síntesi sinó que, a més, poden ser degradats per acció dels microorganismes tot reduint moltíssim el temps de degradació. 
Un dels exemples industrials, amb seu a terres catalanes, que ja s’ha posat les piles és l’empresa holandesa Corbion, que té previst invertir fins a 60 milions d’euros en una planta de producció d’àcid polilàctic (PLA) a Tailàndia.

Referències:

(1) Cózar, A., Sanz-Martín, M., Martí, E., González-Gordillo, J. I., Ubeda, B., Gálvez, J. Á., … Duarte, C. M. (2015). Plastic Accumulation in the Mediterranean Sea. Plos One, 10, e0121762. doi:10.1371/journal.pone.0121762


Audald Lloret i Villas – @ALloretVillas

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *